Les cures al barri

Les cures al barri

Abans que esclatés l’emergència sanitària per la COVID-19, des de la Comissió de Cures de la Xarxa Coopoblet, Teixint Vincles i la Comissió de Feminismes s’havien posat en marxa algunes accions i projectes sobre les “cures”. Una d’aquestes accions va ser fer l’exposició “Temps de cures” al Casal de Barri Espai 210 amb la intenció d’interpel·lar-nos, prendre consciència  i visibilitzar  el temps que dediquem al treball reproductiu (cuidar a infants, persones dependents, cura de la llar…) i a la pròpia cura (oci, salut…). Aquesta exposició es va fer amb la col·laboració activa de les persones que participen en els diferents tallers de l’Espai 210 i persones usuàries del Centre Cívic i la Biblioteca Sagrada Família.

Nosaltres, des dels feminismes, sabíem que és un tema important. Volíem sacsejar el barri i les consciències individuals amb aquesta pregunta. Perquè queda clar amb la imatge, no? Si el percentatge de cura als altres puja, el d’autocura baixa. I encara ens faltaria posar el percentatge de dedicació a la feina remunerada. Un tetris. Un tetris que ja era infernal abans, especialment per a les dones, però que ara s’ha posat de manifest de forma dramàtica. Les criatures sense escola, les famílies sense xarxa de suport, treball, teletreball, deures on line…

Com es pot fer tot? No es pot! No podem fer-ho tot i fer-ho bé. I a més mantenir la salut mental i física. I encara menys si tenim dificultats econòmiques, si hem de treballar fora de casa, si emmalaltim, si som persones migrades en situació d’irregularitat, si les criatures són molt petites, si estem soles a casa amb les criatures, si convivim amb una parella no corresponsable… Necessitem suport, necessitem xarxa, vincles… La crisi ha posat la vulnerabilitat de totes sobre la taula. Ja no podem pretendre que som treballadores-robot-incansables-sense vida. Ara quan fem reunions on line s’obre una finestreta al món de cadascuna de nosaltres.

Ara ens adonem, més que mai, de la tragèdia a la qual ens abocava aquesta societat individualista: l’aïllament no és possible per la supervivència. Però, a la vegada, necessitem l’aïllament social per sobreviure al virus… Curiosa ironia. Per això s’han posat en marxa les xarxes veïnals de suport mutu. Hem necessitat una crisi mundial per preguntar-li a la veïna gran que viu sola si necessita alguna cosa, per oferir-nos com a “cangurs gratuïts”, per fer-li la compra a una persona que està malalta… Per entendre que els treballs de cures, remunerats o no remunerats, feminitzats i precaritzats són essencials per sobreviure. Sobreviure, que no és poca cosa… Però què passarà amb aquestes xarxes de suport veïnals quan no tinguen al COVID a sobre nostre?

Aquesta crisi ens demana fer front a una emergència brutal, però també ens demana aturar-nos a reflexionar sobre com volem que sigui el nostre futur.  Potser un bon punt de partida és reflexionar sobre aquesta pregunta que es feia a l’exposició, sobre els temps dedicats a la cura, l’autocura i el treball remunerat (si és que el tenim). Una pregunta que va associada als privilegis que tenim pel fet de ser persones socialitzades com a homes o dones i que s’entrecreua amb molts altres privilegis i rols socials. També  és important que fem aquesta pregunta no només a nivell individual, sinó com a comunitat i de cara a l’organització interna d’entitats, serveis i empreses. Si no es fan canvis importants en tots aquests nivells correm el risc de sobrecarregar-nos encara més les dones, de tornar a oblidar que no es poden fer projectes i serveis sense equilibrar la sostenibilitat humana i el benestar de les persones que els duem a terme.

Així doncs, deixem oberta la pregunta i la reflexió. Aprofitem per imaginar un futur diferent!

Comissió de Cures de Coopoblet
Barri Sagrada Família

Data

diumenge 3 maig 2020 - dimecres 30 set. 2020

Hora

08:00 - 18:00
Categories

Comments are closed.